|
Joan Alcover |
|
Fotografia: Antoni I. Alomar i Canyelles |
LA LLIBERTAT REPRESENTADA A TRAVÉS DE LA NATURA en la poesia de JOAN ALCOVER I MASPONS, MIQUEL COSTA I LLOBERA I MIQUEL DELS S. OLIVER |
|
Consultau
aquí el |
|
És ver que val la pena de plànyer mon silenci? És ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci, per recobrar ma lira, la toga de lletrat, i el nodriment rebutgi de l'aucell engabiat? Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa, baixava de l'altura de Teix, llenegadissa, un jovencell que havia caçat un voltor viu; a costa de sa vida el davallà del niu. Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa, conserva l'au salvatge la majestat del néixer, i, presa, dins la gàbia del parc de l'Arxiduc, els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc: el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta, la barba de la serra i sa pelada testa, la mística llanterna qui s'alça com un far, i el ritme qui davalla de la pineda al mar... Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi del reuma i la pruaga sofreix el captiveri i el coll ruat enfonya dins una pell de mart, així el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard a la sublim onada que baixa de l'altura com un alè que eixampla el pit de la natura fins a les grans marines que es baden a l'entorn. La vianda li serveixen tres voltes cada jorn, i sols llavors les ungles del botador desferra i, descloent les ales, se deixa caure en terra, i del toisó de plomes estira son coll nu fins a la carn sagnosa que el missatger li du. I passen els poetes i canten la tragedi' del presoner, vivent encarnació del tedi, qui sembla condormir-se en el llunyà record de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord. "Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja del núvol qui rodola, de l'au qui voleteja, la febre de carnatge, la set de llibertat, l'afronta d'un presidi de rei exonerat! Ah! Si ta porta obrissin... Amb la primera fua per recobrar ton torno sobre la penya nua, als núvols pujaries, com Bonapart ho féu, tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!"
Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil, i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil. Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa: no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa. Els ossos se rovellen i l'esperit també. Vol llibertat l'il·lustre voltor?... Doncs ja la té. No es mou; hem d'arruixar-lo per conseguir que surta; prova d'alçar-se, pega una volada curta, i cau; en pega una altra i es posa a un turó. Passa la nit. Els hèroes no van al refector... Rastreja una llocada, perquè té fam, el pobre, i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra; i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu, que altres hereus del monstre botxí de Prometeu deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa; mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa. Ja no és per ell la glòria d'omplir el seu gavatx amb tràgiques despulles de brega i de naufraig, com els facinerosos de sa nissaga ardida. I sent que la campana de Trinitat el crida, i, fent la torniola, s'acosta a sa presó, i dins la gàbia espera l'arxiducal ració. Tu, mestre que an el coure li saps donar l'aspecte de l'or amb la llum viva d'un generós afecte; tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus i de la mà la'm portes perquè facem les paus; tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga que l'esperit enrampa i el pensament eixuga, Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir de la presó perpètua que tanca mon albir? No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa... Sense tenir les ales de l'hoste de sa Altesa, jo bé volar podria pels horitzons de l'art; mes, per emancipar-me de mon ofici... és tard.
|
|
Consultau
aquí el |
|
A UN
VOLTOR
Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena, sospira per l'altura sens terme ni aturall: d'immensos panorames sa vista encara és plena, ses plomes són humides de l'èter de l'espai. Al cèrcol dels qui es befen, altiu gira l'esquena: no mirarà l'eruga qui el sol beu amb esglai; emperador dels aires caigut a Santa Elena, dins llot mulla ses ales, que no es reteren mai. Així també l'ingeni, voltat de gents mesquines, com una afronta amaga les ales gegantines indiferent, sens llàgrimes, sens ira ni gemec. La tonteria humana convoca sos acòlits i, quan no pot ferir-los, fa riure an els estòlids l'escata
de ses ungles, la corba de son bec. |
|
Consultau
aquí el |
| EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per trono l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espola damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com
l'au dels temporals.
|
|
Alcover representa les seves dificultats per deixar la seva vida professional i dedicar-se a la literatura, identificant-se amb un voltor tancat que no sap viure lliure. Alcover, però, fa que l'exemple del voltor esdevingui una representació de com una persona o un país poden renunciar a ser lliures quan fa temps que viuen sense llibertat però còmodament: No
és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa...
que
torna repetir
No
és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa
|
Miquel
dels S. Oliver representa a través d'un voltor engabiat que
no accepta la situació ni els qui l'han convertit en un
espectacle, la rebel·lió de l'individu i la seva
actitud contra els qui es riuen de la seva rebel·lia.
|
Plànyer: Compatir. Heliodor: Escriptor grec, representació d'un interlocutor. Clapissa: Paratge ple de roques i pedreny fruit de l'erosió. «L'Arxiduc»: Lluís Salvador d'Àustria, propietari de Miramar, on dedicà un oratori a Ramon Llull penjat al precipici i hi celebrà una coneguda festa lul·liana on hi dignificà la llengua catalana. «Llenci ... la toga de lletrat»: deixi la professió d'advocat. Recobrar ...: tornar compondre poemes de manera professional. Cluc: tancat, dit dels ulls. Pruaga: poagre, gota,
especialment la que afecta el dit gros del peu.
«Passen els poetes i canten la tragèdia»: es refereix als escriptors que veieren el voltor com a hostes de l'Arxiduc, un d'ells fou Miquel dels Sants Oliver, que va compondre el poema A un voltor engabiat a Miramar. Exonerat: alliberat d'un càrrec, d'una obligació (en aquest cas, rei destronat). Fua: impuls, envestida. «Com Bonapart ho féu»: referència a l'alliberament de Napoleó Bonapart de la presó de l'illa d'Elba i retorn a París per recobrar el poder. «Habitud servil»: Costum de l'esclau de servir el seu amo. Ximple: dòcil, sense agressivitat. Arruixar: fer fugir a crits o a cops. Turó: elevació del terreny no gaire alta. Refector: refetor, menjador d'un col·legi o una comunitat religiosa. Llocada: grup de polls. «Monstre botxí de Prometeu» : ocell rapinyaire que, a la mitologia grega, es menjava el fetge de Prometeu encadenat a una muntanya, sense acabar mai, perquè li tornava sortir. Facinerós: que actua criminalment, delinqüent. Fer la torniola: fer la ronda per obtenir quelcom. Musa: obra poètica. Mestre: Alcover es refereix a qui li proposa que torni escriure poesia, representat per Heliodor. Albir: lliure voluntat. «Sa Altesa»: l'Arxiduc Lluís Salvador. Emancipar-se: alliberar-se. «Al coure li saps donar l'aspecte de l'or»: Alcover afirma que el seu interlocutor no és objectiu i no veu defectes en els seus poemes. |